Absolutament tot

L’angoixa és la meva principal enemiga. Quan m’assetja, és tal la seva influència que estic més pendent de tot allò que duc dins la motxilla que no pas de caminar a pas ferm sobre el terreny sinuós i irregular del bosc vital. I així és com a vegades patino i acabo caient al riu, sempre amplíssim, agitat, molt profund.

Imagina’t-ho.

La motxilla i la teva pròpia roba, amarades d’aigua, t’enfonsen tant sí com no. Lentament. La claror de la superfície cada cop queda més lluny, fins convertir-se en un vel de llum difús i fràgil. La pressió de la profunditat esclafa el pit.  No crides però, encara que ho fessis, les bombolles emmudirien els crits d’auxili. L’aire dels pulmons s’esgota. El pànic no t’ajuda a treure’t les nanses de la maleïda motxilla, que s’obre enmig del sapastre forcejament.

Sembla mentida, però t’alliberes a la fi i t’impulses amb el teu propi neguit cap a la superfície. Al teu voltant bussegen, ingràvides, totes les coses que duies al damunt. No han decidit què faran, si acompanyar-te o desaparèixer en el no res.16825972699_94435f583f_z

Estripes la frontera entre l’aigua i l’aire amb un glop enorme d’oxigen, però el malson no ha acabat: la corrent del riu, feréstega i escumosa com un gos rabiós, et posa a prova. T’adverteix que pots tornar a enfonsar-te amb el seu rugit sord, constant i estrident. A prop teu, troncs que giravolten i branques d’arbres centenaris que s’han desmaiat quasi a tocar de l’aigua esperen, silencioses, que acceptis la seva ajuda.

Llavors trobes la motxilla surant just al teu darrere. Un primer pensament t’empeny a prendre-la així, buida, i sortir del riu d’una vegada per totes. I sí, comences a dubtar: al capdavall, tot allò que hi duies era important. Ho necessites absolutament tot. Però no tens la certesa de com t’ho faràs per recuperar-ho.

Et paralitzes.

El tronc al que t’has agafat es desencalla amb un sotrac de l’aigua. És així com t’exigeix que reaccionis i que meditis la teva decisió a la riba, fora de l’abast de les onades furioses. L’obeeixes clavant les ungles a la terra molla, als fils d’herba que t’acaronen els dits però que són massa tendres per atrapar-te.

Tremoles. Tens calfreds. No tens res amb que poder abrigar-te. No hi ha més escalfor en tu que la teva sang i l’alè que alliberes a panteixades. Penses mentre et fregues els braços. No hi ha manera. Només et surten dues paraules: absolutament tot. Però tot no és una opció. Ho saps i et fastigueja. T’enfades. Potser, fins i tot, plores.

De nou, et submergeixes dins l’aigua amb la motxilla, però aquest cop la tens ben agafada amb les teves mans, no te la penges a l’esquena. Això sí. Allò, també. I allò altre. Et sorprens dels objectes que acabes recuperant, tot i que són uns quants dels que finalment prescindeixes a contracor.

Enmig d’una bafarada de clarobscurs el més important et mira de fit a fit. El més important, que alhora és també el més feixuc que tens, el que més et cansa. Igual que quan vas caure ara fa una estona, t’adones que t’estàs quedant sense aire i que no et queden més forces que les justes per pujar i sortir del riu. Ho has de deixar allà. I ho deixes amb una mena de penediment que intentes ignorar pel teu propi bé. Tothom et deia que havies de sortir de casa amb allò, però potser hauries d’haver escoltat primer què et convenia més a tu. Molta gent creu saber què és millor per a tu perquè no s’atreveix a obrir els seus armaris i descobrir que no guarden res que es pugui aprofitar. Ni mou un dit per a que això canviï.

És difícil ser valent en la guerra per la felicitat. És difícil tenir coratge per abandonar quan saps que hi ha situacions en les que no es pot guanyar. L’ansietat és així. Els ansiosos lluitem a diari contra aquest anhel de perfeccionisme malaltís. Malgrat que, des de fora, la gent ens pugui veure com envejables mars en calma, els ansiosos solem caure en aigües turbulentes -uns  més que d’altres. És inevitable. Però cal saber nedar i tenir decisió per triar les apostes que vols seguir tenint al teu costat.

És admirable lluitar per tots els objectius que et venen a la ment. És heroic reconèixer que som fal·libles en una societat  massa enamorada de les línies rectes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *