Els Ulls de la Runak

© Zmnako Ismael/Metrography

Fotografia: Zmnako Ismael/Metrography

Divendres 13 de novembre. París és objecte de vuit atemptats. Moren 120 persones i en resulten ferides 300. Jo no m’assabento fins dissabte.

Des d’aleshores, no vaig parar de pensar en aquell concert. Jo hi podia haver estat. Veig les imatges de la televisió i reconec una de les terrasses. La meva parella i jo, deu mesos abans, hi vam prendre un cafè.

Des d’aquell dissabte, penso en la gent que ve de Síria, que em recorda als milers d’exiliats travessant la frontera després de la Guerra Civil a Espanya.

No sé què fer amb tot això. A mi, parlar d’aquest tema se’m fa enorme, perquè una cosa és reproduir les barbaritats que van patir els nostres avantpassats en temps de, per exemple, La Veu del Pedrenyal, i una altra molt diferent és assumir que certes actituds salvatges encara es practiquen al segle XXI.

Llavors vaig ensopegar amb aquests ulls. Els de la Runak Bapir Gherib. Els vaig trobar a Facebook, en una pàgina de notícies virals.

La Runak té catorze anys. Per edat, podria ser companya de classe de qualsevol dels meus alumnes. Texans amb tatxes a les butxaques. Samarretes superposades de vius colors, juvenils. Una ampolla d’aigua a la mà, com si estigués d’excursió.

Però no ho està. L’expressió parla de cansament, però els ulls parlen de por i d’incredulitat. El fusell que penja de la seva esquena dibuixa la rúbrica del que està passant. El color rosa de la culata em sembla poc menys que grotesc i desagradable.

En el moment de la fotografia, el 8 d’agost de 2015, la Runak, la seva mare i la seva germana duien set dies de viatge a través de les muntanyes de Sinjar, fugint de Sinjar ciutat (Iraq), molt a prop de la frontera amb Síria. Esperaven un cotxe que se les endugués ben lluny d’aquell caos. Quan li van preguntar per què duia aquell fusell, la Runak va respondre que el va aconseguir per poder defensar la seva família durant el trajecte.

Poques mirades en fotografia m’han impactat tant. Aquesta em sobrepassa. En les meves dues novel·les, els personatges centrals ploren, temen, i m’esforço per a que el lector doni forma a aquella angoixa amb la seva imaginació. La Violant, l’Arnau i el Miquel, de La Veu del Pedrenyal. L’Eva, l’Andrés, la Júlia, el Vicenç, el Manuel de la meva segona història. Res no és comparable. Ni tan sols un esbós de la realitat. En certa manera, fins i tot dol atrevir-se a suposar quines formes pren l’horror.

Dilluns entro a un aula. Els joves parlen, s’empaiten, molesten la calma amb el seu xivarri desenfadat. Mentre seuen, alguns em comenten que no han fet tots els deures perquè creuen que n’hi havia massa. Vaig estar a punt d’enfadar-me, però de seguida em vaig calmar. “Deixa’ls ”em vaig dir, “ i agraeix que el seu pitjor malson sigui haver d’omplir un full en blanc”.

2 thoughts on “Els Ulls de la Runak

  1. Mercè Martí Arolas

    El desenllaç d’aquest text m’ha produït una extranya sensació, barreja d’alleugeriment per la “sort” d’ocupar aquest espai geogràfic i el pesar impotent, culpable, desconcertant de saber el que passa a altres indrets d’aquest mateix món… És això percebre la injustícia?.

  2. Fernando Espeso

    Estoy de acuerdo con Mercè respecto al último párrafo. A mí también me ha quedado una sensación similar. La impotencia se mezcla con un extraño doble sentimiento de culpabilidad: por un lado por participar de un sistema que genera y fomenta esas injusticias, por otro, por la pasividad ante todo ello a la que el funcionamiento cotidiano y la batalla diaria por sobrevivir en la jungla capitalista me conmina. Se sumaría un tercero, el que además me excuso, como bien se puede apreciar.

    Lejos de esas cavilaciones (como alguna vez he contemplado yo también en mi último fugaz retorno al mundo docente) la infancia y juventud occidentales viven sus propias “tragedias”… “La de Runak sí que es una auténtica tragedia”, pensaremos… las puñeteras paradojas de la vida. De repente, un pinchazo en el estómago y las sienes.

    Muchos escritores que he leído me han hecho reflexionar, me han causado dudas, tristeza, risa, inquietud, rabia… pero pocos son los capaces de provocarme hasta reacciones físicas. Sin desmerecer a nadie, todos son buenos escritores, pero para mí, por la razón antes mencionada, algunos lo son en mayúsculas.

    La particular mirada de Sílvia Fernández Serrano. Excelente artículo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *