La Free Yezidi Foundation (FYF): quan els joves reconstrueixen una comunitat sencera des dels fonaments

Rere haver vist la foto de la Runak, una jove yezidí de 14 anys que fugia de Sinjar (Irak) amb un fusell a l’esquena per poder protegir la seva mare i la seva germana, no he deixat d’investigar sobre aquesta fascinant cultura de l’Orient Mitjà.

Els yezidís són una comunitat minoritària de la regió del Kurdistan. La seva religió, probablement nascuda al voltant del 2000 abans de Crist, és una de les més antigues del món. Veneren Tawus Malek, un àngel que va caure del cel per haver desafiat a Déu. Les seves llàgrimes de penediment van apagar el foc de l’infern. Per aquesta raó, la tradició explica que Déu va perdonar Tawus MAlek i el va nomenar profeta, permitint que es reencarnés en la figura d’un paó. Així, a Tawus Malek també se’l conexi com l’Àngel Paó.

Un altre nom que rep el profeta yezidí és Shaytan, un mot que en àrab significa Satan. D’aquí que, en general i especialment, la comunitat musulmana acusi els yezidís de ser adoradors del diable La malinterpretació del concepte ha comportat un total de 74 genocidis al llarg de la història, el darrer d’ells perpetuat per l’autoproclamat Estat Islàmica (EI) el 2014, el grup terrorista integrat per extremistes musulmans que està fent tremolar el món sencer.

La meva investigació em porta a la pàgina de la Free Yezidi Foundation (FYF), una ONG amb seu a Holanda que té la missió d’ajudar els supervivents del darrer genocidi yezidí. És en aquesta pàgina on descobreixo la història de les germanes IBrahim, Pari i Zazi, dues joves yezidís que van fugir de l’Iraq als Països Baixos l’any 1991 amb la seva família.

La tranquil·litat de les seves vides a Europa va fer un gir dramàtic l’agost de 2014. La matinada del dia 3, un parent va trucar des de l’Iraq per avisar-los que l’Estat Islàmic estava atacant la ciutat de Sinjar i que, per aquest motiu, es veien amb la necessitat de refugiar-se a les muntanyes. Dies més tard, la Pari va descobrir que molts dels homes de la localitat havien estat assassinats i que al voltant de 6000 dones i nenes havien estat segrestades per ser posteriorment venudes com a esclaves sexuals. Més de divuit de les raptades eren familiars de les germanes Ibrahim.

Pari Ibrahim, executive director of FYF with Yezidi displaced children in camp Khange, Iraq (Photo: FYF)

Pari Ibrahim, fundadora i directora de FYF amb infants yezidís en el camp de desplaçats de Khange, a l’Iraq (Foto: FYF)

Després d’un cop de tal magnitud, la feina de la Pari esdevingué irrellevant. Els seus estudis de Dret esdevingueren irrellevants. Totes les promeses d’un futur previsible van deixar de tenir sentit sota l’ombra d’aquella tragèdia. Així que va decidir deixar-ho tot i va passar a l’acció amb el suport financer dels seus pares i uns quants amics: va fundar la FYF. La Pari tenia tan sols 25 anys, llavors.

-No vaig trigar a seguir-la, -va afegir la Zazi. -La Pari necessitava ajuda amb la fundació i jo ja no podia seguir la meva vida com si res no hagués passat. En aquella època jo estava estudiant disseny però la situació em va sobrepassar i també vaig acabar deixant els estudis.

La setmana passada vaig tenir l’oportunitat de parlar amb totes dues. Estaven participant en un curs d’estiu sobre terrorisme internacional a la Universidad Complutense de Madrid (UCM), així que vaig agafar l’avió a l’aeroport de Barcelona i vaig quedar amb elles a una cafeteria del centre de la ciutat, molt a prop de la llampant Puerta del Sol. Era divendres a la tarda, el curs havia acabat feina unes hores i les noies feien aspecte d’estar molt cansades.

-Hem tingut molta feina aquests dies -em va dir la Pari. Era el seu cinquè dia a a la ciutat però encara no havien tingut temps de gaudir-la. Ho farien un cop l’entrevista hagués acabat.

Vam fer una ullada al local i ens vam dirigir al raconet més tranquil i silenciós. Fèiem petits xarrups als nostres cafès mentre preparava el portàtil i la gravadora. L’aigua fresca de la meva ampolla i la suavitat de l’aire acondicionat em va ajudar a recuperar-me de l’estat de somnolència que la xafogor de la meseta m’havia induït.

Tot era a punt per a una conversa interessantíssima amb dues joves excepcionals.


La FYF: les fites assolides fins ara

-Vam tenir molta sort que Gucci s’assabentés de les coses que volíem fer, -va dir la Pari. -A través de la seva campanya, la Gucci Chime for Change, ens van va donar 120.000 dòlars. Realment, sense aquesta quantitat no hauríem pogut crear els nostres centres de dones i nens als camps de desplaçats que hem obert a l’Iraq.

-Això és fantàstic! -vaig celebrar.

Zazi Ibrahim, country coordinator of FYF in Khange IDP camp, Iraq. (Photo: FYF)

Zazi Ibrahim, coordinadora nacional de FYF al camp de desplaçats de Khange, a l’Iraq. (Foto: FYF)

No obstant, una mena d’ombra va cobrir els seus ulls amb un vel.

-El problema és que hi ha molta feina per fer… Es calcula que el nombre de persones que viuen fora dels camps duplica el de les que hi ha dintre. La gent que sobreviu fora dels camps ho té molt difícil per aconseguir menjar, escolaritzar-se o rebre atenció sanitària molt bàsica.

-De tota manera, segur que la teva fundació està treballant molt per poder ajudar… -era el millor que li podia dir rere una afirmació tan preocupant. D’alguna manera, em sentia incòmoda, bàsicament perquè mai no he sigut testimoni d’una realitat tan crua com la que se m’estava describint, i per tant no podia empatitzar amb ella més del que jo hauria volgut. Per mi, intentar imaginar sentiments com aquells eren com intentar visualitzar la infinitud de l’univers.

-Als nostres centres, els infants aprenen música, anglès i fan manualitats. I com que molts pateixen estrès post-traumàtic i el seu nivell de concentració és molt baix, les classes no solen allargar-se més de mitja hora. També som la primera organització que ha construït un camp de futbol en un camp de desplaçats; d’aquesta manera, els nens poden divertir-se i jugar com ho feien abans dels atacs.

-La vida en un camp de desplaçats ha de ser molt dura. Vull dir… La gent deu estar tot el dia allà, esperant eternament a que passi alguna cosa. Sense expectatives, sense feina… Això ha de ser molt dolent per mantenir la moral alta. Com els ajudeu a gestionar això?

La Zazi va respondre de seguida:

-Després d’haver viscut al camp durant un any, et puc dir que hem motivat a la gent a que lluitin per a tornar a ser qui eren i a desenvolupar el seu talent natural amb diverses activitats.

-A més, els desplaçats s’adonen que no estan abandonats perquè pensen: “mira, yezidís d’arreu del món han tornat d’arreu del món per a fer-nos un cop de mà”. -va afegir la Papi amb entusiasme, -Ells són conscients de que no som com les altres organitzacions perquè nosaltres també som yezidís,  també som desplaçats que van haver de marxar el 1991. O sigui que, més tard o més d’hora, les organitzacions que venen de fora hauran de marxar, però nosaltres no: ens hem de quedar perquè ells formen part de la nostra comunitat. Pertanyem al mateix grup cultural.

Yezidi children at the FYF children centre in Khange IDP camp, Iraq. (Photo: FYF)

Nens yezidís al centre infantil de FYF al camp de desplaçats de Khange, Iraq (Foto: FYF).

-Una altra dificultat que se m’acut és l’aïllament que comporta la vida en un camp. Com connecteu la gent amb el món exterior?

-Hi ha wi-fi -van respondre les dues gairebé alhora. Immediatament després, la Pari em va oferir una explicació ben completa: -Tothom té l’opció d’aprendre competències digitals, com ara saber navegar per Internet o enviar missatges amb un telèfon mòbil. I això és molt posititu. Pensa que moltes dones i nens de les viles petites del Kurdistan mai abans no havien tocat un ordinador. De fet, molts nens  deixaven l’escola abans d’arribar a l’institut perquè havien d’ajudar a les seves famílies. Ara tenen més autonomia, tenen una porta oberta al món.

-També els mantenim informats. Tant si les notícies són bones com si són dolentes les hi expliquem per tal que sàpiguen com estan evolucionant les coses. Per exemple, ara mateix saben que estem celebrant diverses reunions a Espanya.

-En definitiva, la majoria dels aspectes que mereixen una atenció especial són les relacionades amb la salut mental, no?

La Pari va assentir amb el cap i va arrufar les celles després de beure una mica d’aigua. Unes petites gotes lliscaren al llarg de la freda superfície de plàstic.

-I tant. Als desplaçats els costa molt superar els seus traumes perquè són incapaços de trobar respostes a preguntes de l’estil: “sóm gent pacífica, per què ens està passant això?”, “què farem d’ara endavant?”. I la situació empitjora quan no tenen diners per fugir del Kurdistan o estan esperant a que alliberin familiars que continuen segrestats. Tenint en compte tota aquesta complexitat, el primer que vam haver de fer va ser ensennyar habilitats relacionades amb la salut mental als membres del nostre equip, que són desplaçats també, per tal que després puguessin aplicar aquests coneixements a la resta de la comunitat. D’aquí un parell de setmanes, la Zazi i tota la plantilla de la FYF faran un curset sobre aquesta matèria per a ser més eficients en les nostres campanyes.

-Em pregunto si als desplaçats encara els ve de gust celebrar les seves tradicions enmig d’aquest patiment…

-Més! Molt més que abans, fins i tot -van exclamar. Una expressió entusiasmada d’orgull va il·luminar els seus rostres.

-Què bé, doncs!

Yezidi women being assisted at the FYF women centre in Khange IDP camp, Iraq. (Photo: FYF)

Dones yezidís rebent assistència al centre de dones de FYF, al camp de desplaçats de Khange, Iraq. (Foto: FYF).

-La veritat és que els yezidís se senten més yezidís que mai. L’Estat Islàmic ha matat molts homes, ha segrestat i rentat el cervell a molts nens per a lluitar en el seu nom, i moltes dones i nenes han estat esclavitzades, però malgrat tot la gent encara conserva prou força per aixecar-se i dir: “sóc yezidí, i ningú no m’ha d’obligar a ser algú que jo no vull ser”. A més, les xarxes socials s’han convertit en eines poderoses per explicar al món el que està passant.

La Zazi va esperar en silenci a que la Pari acabés de parlar. Tot seguit, em va dir:

-Ho han perdut tot excepte una sola cosa: la seva pròpia identitat. I van amb ella fins al final.


Xocs culturals

-Parlem ara de les relacions amb altres cultures de l’Orient Mitjà. Els desplaçats yezidís conviuen amb els cristians o els musulmans en els camps?

-Sí, en alguns d’ells. El camp on nosaltres treballem és a prop d’una vila yezidí, a Duhok, el nord de l’Iraq, i per això allà només es refugien yezidís. Però també et diré una cosa: la situació està molt calenta en aquests moments i als yezidís els resulta molt complicat compartir els camps amb altres cultures perquè han perdut la confiança amb tothom. Veuràs, alguns musulmans encara ens anomenen adoradors del diable. Sí que és veritat, però, que les generacions més joves han evolucionat i ja no ens insulten.

August 2014: Runak Bapir Gherib, a 14-year-old Yezidi girl escaping from ISIS attacks on Sinjar town. When asked why she was carrying an AK rifle she answered: "Just in case. I have to protect my family" (Photo: Zmnako Ismael/Metrography)

Agost de 2014: Runak Bapir Gherib, una adolescent yezidí de 14 anys escapant dels atacs de l’EI a la localitat de Sinjar. Quan se li va preguntar per què duia un rifle AK, va respondre: “Pel que pugui ser. Necessito protegir la meva família”. (Foto: Zmnako Ismael/Metrography).

He d’admetre que no em vaig sorprendre quan la Pari es queixava de que alguns musulmans els titllessin d’ adoradors del diable, perquè aquesta història ja coneixia. El xoc me’l vaig endur la primera vegada que ho vaig escoltar, que va ser fa un parell de mesos mentre recopilava informació sobre aquesta cultura. D’acord amb un article de la BBC, titulat Who are the Yezidis? (Qui són els yezidís?), publicat el 4 d’agost de 2014, els yezidis veneren a Tawus Malek, també conegut com l’Àngel Paó o el Profeta de Déu. Membres de cultures veïnes, amb diferents religions i idiomes, confonien Tawus Malek amb Shaytan o Satan, el diable, ja que tots dos àngels van caure del Cel.

-La nostra gent ja no confia en ningú perquè quan l’Estat Islàmic va atacar Sinjar molts veïns musulmans els van trair. Potser havien estat vivint plegats durant més de trenta anys. Eren amics. Però quan els terroristes van arribar, la gent va triar les seves creences.

A la guerra, el sentit comú és un mot inexistent. Ja han passat uns dies des de l’entrevista amb les dues germanes yezidí i encara estic intentant comprendre què fa que l’amistat i el respecte acabin en traició. És possible que la raó sigui que els veïns musulmans mai no deixessin de veure els yezidís com a adoradors del diable. D’altra banda, els meus millors pensaments em mormolen que la por a aquells despietats terroristes els va forçar a prendre la pitjor de les decisions. Sempre he pensat que la por sense control és tan perillosa com la pròpia maldat. No ho sé. Aquesta teoria alternativa no justifica res, però sí que és veritat que la traició involuntària se’m presenta una mica menys abominable que la conscient.

En qualsevol cas, no cal llegir molts estudis antropològics o articles als diaris per adonar-nos com de confusa i problemàtica és la realitat per als yezidís. La complexitat ja es manifesta en la reflexió de la mateixa identitat yezidí:

-Parlem dels kurds. M’han arribat moltes opinions sobre com els uns us relacioneu amb els altres. Alguns yezidís es consideren merament yezidís, mentre que d’altres asseguren que els yezidís són kurds amb una religió diferent. Com ho veieu vosaltres?

Yezidis celebrating the New Year at Lalish temple, Iraq (Photo: http://minos-minal-omfalos.blogspot.com.es)

Yezidís celebrant la festa d’any nou al temple de Lalish, Iraq. (Foto: http://minos-minal-omfalos.blogspot.com.es).

-Has d’entendre que els yezidís van ser els primer habitants de la regió del Kurdistan. Parlen kurmanji, que és totalment diferent del dialecte kurd sorani. Fa molts segles, després de les primeres persecucions -tal com passa ara amb l’EI-, alguns dels nostres avantpassats van refugiar-se a les muntanyes i van poder seguir sent yezidís. Però aquells que no es van poder escapar van haver de convertir-se a l’Islam. Aquesta és la raó per la qual algunes persones creuen que els yezidís i els kurds som el mateix: els kurds tenen ancestres yazidís. -la Pari em va explicar amb convicció. -Els yezidís parlen kurmanji, les nostres pregàries les expressem en kurmanji, el nostre lloc de culte és el temple de Lalish, al Kurdistan. Els kurds resen en àrab, tot i que és veritat que alguns de les àrees de Turquia i d’altres zones s’expressen en kurmanji, i el seu lloc de culte és a l’Aràbia Saudita. Ja veus: els uns som molt diferents dels altres. De fet, els kurds van aparèixer més tard que nosaltres. També crec que alguns yezidís es consideren kurds perquè tenen por de reconèixer el que realment són. És que hem hagut de superar molts atacs i genocidis, 74 en total.

-Ara que menciones a l’EI: com pot ser que tinguin tant de poder?

-Són molt rics. Per exemple, un cop van envair la ciutat de Mosul, a l’Iraq, van controlar el banc. També, s’enduen tot el que poden cada cop que entren a una casa per matar o segrestar la gent: diners, joies… tot allò que els sembli de valor. I són molt bons controlant les xarxes socials: han demostrat ser capaços de reclutar joves estrangers per engrossir els seus exèrcits. Les rentades de cervell i el consum de drogues també són molt efectius.

-Són persones horribles. Es comporten com si encara estiguéssim vivint a l’edat mitjana. No ho entenc… -va concloure la Zazi.


Reflexions finals i expectatives

-Vas fundar la FYF el 2014. Quina és la situació més dura que has viscut durant aquests dos anys?

-Visitar les fosses comunes al voltant de la muntanya Sinjar quan van ser descobertes. No et pots imaginar com de desesperats estaven els supervivents. És increïble pensar que la comunitat internacional podia haver intervingut de pressa per evitar la tragèdia, però no ho va fer. La ajuda va arribar massa tard.

La Pari va abaixar la mirada i es va quedar en silenci durant una estona, molt probablement perquè la seva ment acabava de recuperar unes instantànies doloroses de la seva memòria. Estàvem arribant al final de l’entrevista i vaig tenir la sensació que, d’alguna manera, la meva pregunta l’havia inquietat.

-Mirem ara de ser positius. Digues-me: què és el millor que t’ha passat durant aquest temps a la fundació?

-La fita més gran que hem aconseguit és que moltes organitzacions, el Museu de l’Holocaust dels EUA, el Parlament Europeu i les Nacions Unides finalment han considerat que els atacs de l’Estat Islàmic contra els yezidís són un genocidi. Abans d’aquest moment no hi havia manera: ens deien que no es podia parlar de genocidi fins que la guerra no arribés a la seva fi. Però com ens havíem d’esperar? I si quan acabés la guerra ja no hagués quedat ni un sol yezidí viu? Per sort, això ja ha canviat. Ara estem treballant amb una altra organització, la Yazda, per trobar proves i testimonis que permetin investigar a individus que hagin pogut cometre atrocitats contra la nostra comunitat.

El principal objectiu de Yazda és el mateix que el de FYF: ajudar als yezidís. El seu membre més conegut és la Nadia Murad, una jove de 21 anys que va ser esclavitzada. Va poder escapar al cap d’uns mesos de captiveri i, actualment, s’asseu amb governs i personalitats d’arreu del món per explicar la seva història i donar l’alarma: encara hi ha moltes dones i nenes en mans de l’Estat Islàmic, víctimes contínuament violades i venudes a diferents homes.

Nadia Murad, a Yezidi rights activits who was kidnapped and held by ISIS in 2014. Iraq has nominated her for Nobel Peace Prize. (Photo: Anna Artemeva)

Nadia Murad, activista yezidí de 21 anys que va ser segrestada i esclavitzada per l’Estat Islàmic el 2014. Iraq l’ha nominat pel Premi Nobel de la Pau. (Foto: Anna Artemeva).

-La Nadia es mereix tot el respecte del món i tota l’ajuda que demana. Nosaltres som activistes normals, no hem patit tant com ella perquè a ella l’han torturat i li han matat els pares. No la coneixo personalment, però espero fer-ho quan viatgi als Estats Units d’aquí dues setmanes.

-Quin és el propòsit d’aquest viatge?

-Anirem a Washington i New York a parlar sobre com el món ens pot proporcionar més recursos. Necessitem ajuda per rescatar aquelles noies.

-Una última pregunta: acabeu d’assistir a un curs sobre terrorisme internacional aquí, a Madrid. Creieu que el govern espanyol us ajudarà en algun sentit?

Els llavis de la Pari van dibuixar un somriure divertit:

-Ja veurem. Tenim una reunió amb el minsitre d’afers exteriors aquest dilluns, precisament. Espero que Espanya ens recolzi: crec que és un dels països més ben concienciats sobre els perills del terrorisme.


I fins aquí. Vaig desconnectar la gravadora després d’una emocionant i productiva entrevista de cinquanta minuts. La Zazi va deixar escapar un sospir i la Pari es va començar a ventar amb una mà. Encara que l’ambient era molt agradable i comfortable, aquella havia estat una experiència esgotadora per a les tres.

-És que sempre ens encenem quan parlem d’aquests temes, saps?

I més gent de totes bandes hauria de sentir-se així cada cop que es parla d’ajudar als nostres equivalents. Aquesta ha estat una utopia des que el món és món i per aquest motiu resultaria molt fàcil i comprensible deixar-ho córrer. Amb tot, si renunciem a aconseguir una ínfima possibilitat de millora, aquesta s’esvairà a l’instant. No. Prefereixo mirar a l’horitzó i creure que la proactivitat ens revelarà, tard o d’hora, quelcom que marqui la diferència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *