Paraules des d’Uganda: Part 4 – “L’home tranquil”.

Normalment te’l trobes darrere la barra, envoltat de cervesa Club, cervesa Nile Special, ginebra Waragi, copes, gots i vi de Sudàfrica. Ell és allà, ben tranquil, amb els ulls atents al seu telèfon mòbil quan no hi ha res per fer. D’altres vegades, se’n va a la recepció de l’hotel a atendre els clients. O es posa a organitzar taules al jardí en ocasió d’algun àpat especial a l’aire lliure. En qualsevol cas, sempre te’l trobaràs amb el mateix estat d’ànim. La veu tranquil·la. Bones maneres. Una mena de somriure tímid en els seus llavis. I aquella posat permanent d’observador minunciós del món que l’envolta.

Shafic Kabbale té 25 anys i treballana a l’Hotel Ntinda d’Iganga, una ciutat del sud-est d’Uganda. Aquí és on els voluntaris de l’ONG Petits Detalls ens allotgem per poder ajudar l’organització a millorar les condicions de l’escola de primària Tabingwa, situada relativament a prop. No sabem moltes coses d’en Shafic, a banda de que sempre està disponible quan el nostre estimat amic Derick, el jove director de l’hotel, necessita la seva ajuda.

El negoci compta amb una plantilla extensa, però em fa l’efecte que és ell en qui en Derick confia més. Els he vist molt sovint parlant a part. De vegades semblen molt concentrats, com si estiguessin organitzant alguna activitat o mirant de solucionar un problema. D’altres, en Shafic somriu discretament mentre en Derick li explica quelcom en Lusoga, la llengua local de la zona. És impossible saber de què estan parlant, però els noto entretinguts. Suposo que es tracta d’un moment de relax enmig de la inacabable jornada de l’hotel.

Shaffic Kabbale. Our quietest and most surprising friend in Uganda (photo: private collection)

Shaffic Kabbale. El nostre amic ugandès més discret i sorprenent. (Foto: arxiu privat).

Hola, señorita. El de sempre? Un cafè amb llet? -em pregunta sovint quan entro al menjador per treballar una mica. A en Shafic li encanta ser proper tot incorporant paraules castellanes en els seus coemntaris. També gaudeix quan li ensenyo algunes paraules en català. -Sou una gent molt ocupada, vosaltres. Sempre hi ha algú escrivint coses en una llibreta o amb un portàtil. Com porteu el tema de l’escola?

Intercanviem un parell de frases. Durant les nostres setmanes a Uganda, les meves converses amb en Shafic no són més llargues que això. I em penso que la situació és més o menys similar amb la resta dels meus amics.

Els dies són llargs i consumeixen molts esforços i emocions. A vegades arribem a tenir la sensació que estem perdent el temps. La situació a la que ens enfrontem és tan vasta, cal tanta ajuda, que costa una barbaritat fer una passa endavant. La nostra motivació ens deixa veure el miratge d’un salt enorme. No obstant, quan tornem a mirar l’escena després d’haver-nos fregat els ulls ens adonem que tan sols ha estat una petita gota d’aigua al bell mig del desert, una gota que la sorra bullenta engoleix ràpidament. Òbviament, la decepció arriba per omplir-nos les butxaques amb pedres ben grosses.

Permetem que la presència d’aquest sentiment ens acompanyi al llarg del vespre. Deixem que vagui per la nostra ment, però de la maeixa manera ens assegurem que se n’hagi anat abans que comenci un nou dia: la decepció no és molt bona amiga ni de la constància ni de l’èxit. Com faríem amb qualsevol visita que no ens és benvinguda, mantenim la calma mentre intenta xuclar-nos tota la nostra fortalesa amb el seu monòleg destructiu, esperem amb paciència que s’aixequi d’allà on és i desaparegui darrere la porta.

En Shafic ha acabat el seu torn de nit i es disposa a tornar a casa, però el seu interès el motiva a unir-se a nosaltres al jardí. Ens estem reconstruint de nou amb riallades i músiques, essencialment. El nostre gran amic Tarik governa la trompeta amb notes llatines i jazzístiques de fons fresc i desenfadat; mentrestant, en Marc i en Jonatan mantenen el ritme amb els guitaleles amb la seva lleialtat habitual. D’altres xerren. I alguns simplement contemplent el quadre de la felicitat amb molta pau interior.

L’Home Tranquil està per aquí i per allà amb el posat propi d’un periodista. Fa preguntes per satisfer la seva curiositat. Comparteix petits pensaments que semblen interessants. Fins i tot grava trossos de melodies amb el seu mòbil, sorprès de l’atmosfera general que l’envolta. Un cop ha recollit tot el material que creu que necessita, s’allunya amb el mateix silenci de la foscor.

De tornada a Barcelona, repasso els meus records de l’experiència ugandesa. En Shafic està en ells, però la seva presència és força difusa i borrosa, tal com sol passar cada cop que coneixem gent agradable durant un viatge i que tens la certesa que no tornaràs a saber d’elles mai més. Sí que vam canviar-nos els números de telèfon el darrer dia, però la vida acostuma a marcar distàncies entre les persones, a banda dels milers de quilòmetres reals que hi ha entre tots dos països.

Malgrat tot, uns quants missatgets comencen a passar d’un terminal a l’altre. Alguns d’ells són tan sols comentaris banals, però d’altres concentren reflexions profundes sobre diferents aspectes de la vida quotidiana. Un cop a la semtana. Un cada dos dies. Diversos cadia dia. És més que obvi que en Shafic té la ferma voluntat de reforçar els vincles entre ell i nosaltres. Un dia, la pantalla del meu mòbil em mostra aquesta frase: “Acabo d’escriure un article sobre vosaltres, amics”. Sota, del comentari, l’enllaç d’una pàgina web.

I, de sobte, el cofre de les meravelles s’obre per revelar a un home jove amb estudis i una passió madura i ferma vers la literatura i la filosofia. Un escriptor rigorós amb imatges colorides i lluentes per compartir amb el món. Això és el que el seu article inesperat en la seva pàgina inesperada -mai ens va dir que en tingués una- m’inspira: Silenci al voltant del motor. Simplement fascinant.

Així que el nostre estimat Home Tranquil havia estat tres setmanes observant-nos i prenent notes mentals sobre uns amics que volia conèixer imperiosament. Com qualsevol persona responsable en el seu lloc de treball, va guardar la seva màgia dins seu per mostrar-la només en el moment perfecte: just quan haguéssim marxat. Una vegada més, la vida ens ensenya una lliçó nova, sense importar l’edat que tinguem. La veritat és que mai m’ho hagués pensat que l’amistat podia consolidar-se en casos on distàncies vertiginoses separen les persones. Ara, en Sahfic i les seves humils maneres ens han demostrat que, de vegades, aquesta és la única situació possible.

 

 

One thought on “Paraules des d’Uganda: Part 4 – “L’home tranquil”.

  1. kabbalesite

    I have loved the fact that a collection of words is put together in an organized manner, to describe me and my simple routines of the day. I love the fact that I appear this dark and bright, and that somebody perfectly wonderful can frame a ground breaking article about what I possibly take un serious, I love the fact that this article is completely about me.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *