La Dona Trista

7177004990_e9fb472586_c“Jo vaig néixer l’any que va caure la bomba sobre Hiroshima “, deia sempre que li preguntaven l’edat. Podia dir que el seu aniversari era el divuit d’abril, que d’aquí poc en faria seixanta i tants, o que la guerra estava a punt d’acabar quan va obrir els ulls per primera vegada. Però no. D’alguna manera que només ella entenia, associava el seu pas per la vida a aquell temible bolet de fum que s’ho va endur tot per davant en la fertilíssima xafogor de l’agost.

Se l’havia vist somriure, però ningú era capaç de recordar quin so tenia l’esclat de la seva rialla. Celebrava les petites victòries quotidianes de la família amb la mateixa tebiesa que ignorava els mèrits propis. De fet, admirava l’alegria vital dels seus fills amb una curiositat sense límits, incapaç  de comprendre com aconseguien divertir-se malgrat les preocupacions que puguessin tenir, a vegades importants. “El meu home és ben bé igual. Sort n’hi ha…”.

I així anava fent, ella. També quan va entrar al principi del final, amb unes analítiques i unes proves estranyes després que el metge, en una d’aquelles revisions anuals suposadament avorrides, va arrufar les celles i es va gratar la barbeta amb un moviment de sospita que no va passar gens desapercebut.

La família expectava. Ella esperava.

Una visita més a la consulta. El metge va desxifrar els freds jeroglífics de números i lletres impresos en un sobre tancat, net, polit i amb olor de fàrmacs, com tot allò i  tot aquell que passava més de cinc minuts dins els espais de l’hospital. Un desxifrat que es resumia en poques paraules: quatre mesos, dia amunt, dia avall.

La notícia va obrir una esquerda de cataclisme en l’ànim de tothom, encara que la tònica dels darrers esdeveniments ja els advertia del nom impronunciable. Ella, però, ho va encaixar amb una indiferència d’aura afligida. Com a molt. Coneixent la seva tristesa crònica, marit i fills suposaren que s’enfonsaria, però la veritat era que la dona no podia precipitar-se al fons de l’abisme perquè sempre havia contemplat la vida des d’allà mateix.

“La perdrem i no haurà gaudit mai de la felicitat sincera”. De tot plegat, el que més greu li sabia al fill gran. “Això no ho hauríem de consentir”.

Com si res es pugués fer… Ni ell, ni els germans ni el pare confiaven en l’èxit de cap proposta. Una festa, una broma cínica. Un petit viatge al llogarret on millor s’havia trobat, l’oportunitat perfecta per recordar que no hi tornaria més. Una còpia de la seva polka preferida. Millor. Perquè tot s’acabava, però no sabria quin seria l’últim cop que la podria escoltar. No. Tampoc. No tindria esma per posar-lo al reproductor de CD; sempre rondinava que aquelles tecnologies li havien passat la mà per la cara.

Doncs l’hi posaria ell, al reproductor. I, si el mal era pietós, ballaria amb ella poquet a poquet. Així, deixant que una mà ingràvida descansés sobre l’espatlla, insegura igual que un ocellet de bosc, i subjectant l’altra senes gaire fermesa, la justa per fregar els solcs del temps, tebis tothora. Sempre la tebiesa que es posiciona amb la fredor.

Ell seria més àgil, però ella, que mai no havia estat capaç de veure-ho, movia els peus millors que ningú, i per això deixaria que dominés el vals, que el portés on ella vulgués. Mentre se succeïssin uns compassos, romandrien en silenci, que ella tingués ocasió d’acotxar-se amb aquella melodia. En d’altres moments, miraria de distreure-la amb anècdotes menudes que li arrenquessin paraules fins alliberar-li el somriure.

El vals s’esvaí amb una llarga nota segura d’ella mateixa.

En la mirada i la lleu curvatura dels llavis hi havia l’ombra d’un esforç, però res no havia canviat amb plenitud. La dona trista se n’aniria de la mateixa manera que havia arribat: sense llum. No n’era capaç.

Els ulls del fill tremolaren amb l’oneig d’unes llàgrimes inoportunes, la seva bandera blanca. La mare el va abraçar ben fort i li va fer uns copets a l’esquena, com quan s’espantava de petit al caure a terra.

“Gràcies per haver-ho intentat”, li va dir.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *