Paraules des d’Uganda: 2ª part – “La Nambia i jo”

Tindrà cinc o sis anys, a tot estirar. És primeta i bellugadissa, amb el cap cobert de trenetes aspres. Té uns ulls grans i dolços, però sobretot curiosos, i un somriure que a vegades es disfressa de vergonya. Es diu Nambia i viu a Mupenzi, l’orfenat que va marcar el començament de l’ONG Petits Detalls.

(Foto: pinterest)

(Foto: pinterest)

La casa es troba a un poble a tres quarts d’hora d’Iganga (Uganda), on ens allotgem els voluntaris de l’organització. L’objectiu de la nostra estada és ajudar a millorar Tabingwa, una escola de primària pública propera a Iganga, però a en Quico Germain, el fundador de Petits Detalls, li fa molta il·lusió que coneguem tant els 40 infants de Mupenzi com les millores d’infraestructura que s’hi estan duent a terme. Unes millores que cada cop esborren més el record de l’edifici en runes on se’ls va trobar per primer cop el 2014 malnodrits, malalts i dormint pel terra com gats i gossos de carrer.

La Nambia no vol que la deixi de la mà. De tant en tant em mira mossegant-se un dit, com si tingués por de que m’allunyi d’ella. Quan sec, puja a la meva falda i recolza el cap contra el meu pit. Sí. Així. Ben, ben arrupida. I quan l’he d’apartar perquè necessito aixecar-me, ella s’espolsa la faldilleta i em segueix allà on vaig, com si fos el meu petit àngel de la guarda. No fa ni una hora que ens hem conegut i amb prou feines hem intercanviat tres o quatre frases, però ens hem fet molt i molt amigues. Amb un somriure en tenim prou per entendre’ns.

-Vull ensenyar-te la meva habitació i les meves coses -em diu ben fluixet, amb la mateixa emoció que hauria expressat al revelar-me el més fascinant i màgic dels seus secrets.

I salta ben contenta sobre el petit matalàs que hi ha a terra, a l’espera de l’arribada de les lliteres, que no trigaran molts dies a ocupar l’estança. I llegim juntes un petit llibre tacat de fang, rebregat. Una pàgina ella. Una pàgina jo. I mentre jo llegeixo, la Nambia repeteix en veu baixa totes les paraules que dic, i també ressegueix amb atenció les línies de les il·lustracions, com si volgués aprendre a dibuixar aquells personatges, aquelles flors i aquelles cabanyes. Tant de bo.

Després de coincidir a Mupenzi, la meva amiga i jo ens retrobem a l’escola on ella estudia. Els voluntaris i en Quico ens presentem al centre una setmana després de la nostra arribada a Uganda. El propòsit, comparar-lo amb Tabingwa per despertar idees que ens permetin entendre millor què necessita.

És l’hora del pati. La preciosa disbauxa d’una marea blava i blanca ens embolcalla. A Uganda, totes les escoles tenen el seu uniforme, ja siguin públiques o privades. De sobte la veig. Corre cap a mi amb els bracets encongits i se m’abraça a les cames. Li han tallat molt les trenes i ara semblen cuetes d’ocell. Orgullosa, m’ensenya el petit pastís que menja per esmorzar. Me’l deixa veure com si fos un tresor.  De fet, ho és: molts infants ugandesos no poden menjar res fins al vespre, quan tornen a casa seva. Per no poder, molts ni tan sols poden anar a l’escola, ocupats com estan ajudant als seus pares.

Li faig un petó a la galta, alleujada perquè en Quico,  i també en Mateo i l’Stella, membres també de Petits Detalls, procuren per ella, per la seva germana bessona i per la resta dels seus amics a Mupenzi. I l’he d’acompanyar a la seva aula, perquè les classes es reprenen i nosaltres hem de seguir amb la nostra feina. Si em descuidés, em seguiria fora de l’escola i marxaria amb mi a Iganga.

El darrer cop que visitem Mupenzi, tres o quatre dies abans de que tornem a Barcelona, la Nambia tampoc no vol que la deixi de la mà. Ni jo. És més, vull portar-la en braços i  ballar amb ella, o bé fer-li creure que està galopant sobre un cavall del color que li vingui més de gust. Blanc, marró, negre, tacat. Com sigui.

-Ja tinc una habitació nova! Vine, vine, que te la vull ensenyar! -em diu a cau d’orella, com sempre.

Mentre miro de no perdre-la de vista pels passadissos de l’edifici me n’adono que les obres estan a punt d’acabar: només queden alguns mobles per situar i alegrar les parets amb un parell de capes de pintura. Les lliteres ja hi són, cadascuna d’un color diferent. La de la Nambia i la seva amigueta és groga com els pètals d’un gira-sol. S’enfila per la barana i seu al matalàs de dalt amb la mateixa destresa d’un esquirol. Ella arrenca a riure i jo la segueixo perquè a mi també m’encantava dormir a la llitera de dalt.

Al pati de la casa, la resta dels infants canten cançons i juguen amb l’Stella i els meus companys de voluntariat. Ens hi afegim de seguida. Comença a ser fosc i no trigarem a marxar. Vull aprofitar tots els minuts que ens queden juntes, que passen volant com les coses bones d’aquesta vida.

Ens acomiadem dels nens i nenes un a un, abraçada rere abraçada. La Nambia i jo seguim agafades de la mà i no sé què fer per deixar-la anar sense que se n’adoni que ja no hi sóc. Finalment, aprofito la confusió que genera el moviment de persones al voltant per acostar-la a en Quico i en Mateo i la deixo en un moment que ella afluixa la força dels seus ditets.

Pujo ràpid al matatu. El nostre estimat matatu. La típica furgoneta atrotinada provinent del Japó que sobreviu una segona existència a Uganda i que ens ha portat per desenes de carreteres i tantes altres pistes de terra vermellíssima. Sóc la primera del grup que entra al vehicle. Millor. Així puc aillar-me en un dels seients de la darrera fila, al cantó de la finestra. La resta es va acomodant poc a poc. Amb prou feines la foscor, que ja és quasi absoluta, no ens deixa veure’ns les cares. Millor.  Així em podré fer l’adormida, perquè tinc un nus enorme a la gola i només sé desfer-lo quan tinc al davant una situació com la d’ara mateix, una situació on sembla que no hi sóc.

 

 

 

 

5 thoughts on “Paraules des d’Uganda: 2ª part – “La Nambia i jo”

  1. Anna Guardiola

    Sílvia,
    M’agrada molt llegir el que escrius, i poder resseguir els records; perquè tinc la sort de saber les formes, els colors, les olors de cada cosa que expliques. I la intensitat. Que allà ja la sentíem, però ara n’estem essent conscients que l’hem viscut.

  2. Mar

    Silvia,
    M’has transportat altre vegada a Uganda, a Mupenzi, amb els somriures que no s’esborren mai…. Gràcies per compartir… De fet Jo encara no he tornar però…
    Petonets
    Mar

  3. kabbale shafic followill

    Wow, señorita, you have received around of applause, for this very great composition of literature and articulation of African life and the true African story never told. Namibia is not like every African child, she is just reserved for this. She has to receive it, its hers for the taking, she has to drink the milk stomach full, cause lately she has been on an empty stomach.

  4. Ayebale Paul

    To speak the truth the story narrated here, most of us, have passed through it but nothing hurts to meet that moment in a lifetime lol One would wish to here what happened to you two after a decade

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *