Paraules des d’Uganda – Part 5: “Tabingwa”

Anàvem bé de temps, i encara no entenc per què hem arribat tard a Tabingwa, l’escola de primària ugandesa on els voluntaris de l’ONG Petits Detalls hem iniciat un projecte on es pretén millorar la qualitat de l’educació. L’aula de setè curs està en silenci absolut quan hi entro. Només la veu enèrgica del veterà professor de llengua anglesa, l’Abudalah, es propaga per l’espai.

La meva cadira és on sempre, al fons de la classe. Des d’allà estant cada dia duc a terme la meva feina silenciosa. Intento no perdre’m cap detall del que succeeix, anoto qualsevol observació que em resulti rellevant, em pregunto què podem aportar de nou a la realitat que ens envolta i miro d’elaborar l’esborrany d’una primera resposta. Evidentment, es tracta d’una idea molt vaga, molt superficial, però necessito un extrem de fil del que poder tibar per arribar allà on s’espera que arribem.

Detall d'una pupitre de l'escola de Tabingwa (Uganda) (Foto: arixu privat).

Detall d’una pupitre de l’escola de Tabingwa (Uganda) (Foto: arixu privat).

Aixeco el cap del meu quadern i el descobreixo mirant-me. Se li escapa un somriure burleta quan les nostres mirades s’alineen. Suposo que una part seva li està tibant de l’orella i li retreu que no hauria de tafanejar les feines que fan els adults, però a mi això no m’importa gens. De fet, intento llimar el seu petit atac de vergonya llançant-li una pregunta:

-T’agraden les mates, Basheen? Se’t donen bé? .-Ell assenteix lentament tot rossegant la punta del bolígraf a mitja càrrega. Són moltes les coses que s’escriuen al llarg de la jornada escolar.

L’hora del pati. Tanca la llibreta. Basheen en majúscules. Basheen subratllat. Basheen en lletra lligada. Basheen en vertical. I també en horitzontal. A llapis. A bolígraf. Per fi sé com escriure el seu nom correctament. En Basheen deu ser dels més grans de la seva promoció. El més alt, sense cap mena de dubte.

La seva llibreta em confessa moltes coses que el noi probablement no m’arribi a explicar mai. No cal llegir res. Només valorant els seus fràgils fulls groguencs, de vores arrugades i tenyides amb la pols vermella de la terra, puc visualitzar en Basheen caminant sota la pluja sense cap mena d’aixopluc, sempre descalç, l’aigua dels bassals picant-li els turmells i els bessons. Veig, també, una habitació petita i fosca, com la casa on es troba aquest racó,  i un matalàs prim estirat a terra; les llibretes descansen al seu costat acompanyades d’un parell d’espelmes. No descarto que el minso material escolar d’en Basheen esperi ser utilitzat sobre una taula coixa i corcada, però saber que el noi tan sols menja un àpat al dia em fa dubtar.

No és l’únic estudiant en aquesta situació. D’això m’assabento de la pitjor de les maneres. Al migdia, els cursos de primer, segon i tercer de primària tornen a casa. La resta es queden a l’escola per reprendre les classes, que s’allarguen fins les cinc. Els voluntaris i els professors del centre dinem plegats mentre, fora, els joves s’empaiten i xisclen, juguen a futbol, o simplement gaudeixen de l’ombra dels arbres del pati, sobretot les noies de sisè i setè, cada cop més adultes i, en conseqüència, més introvertides.

-Encara estan esperant? -penso en veu alta -Però si la següent classe comença en menys de vint minuts… Quan dina, aquesta canalla?

La Baker, una professora educada i de posat elegant que seu al meu costat, em mira un segon i contesta:

-No dinen. No mengen res fins que arriben a casa seva per sopar. Les seves famílies no tenen recursos per preparar-los un dinar o un esmorzar i, si poden, aleshores els alumnes marxen a casa al migdia i no tornen a l’escola perquè es queden ajudant als pares amb la feina o bé simplement perquè viuen massa lluny.

Jo tenia molta gana quan em vaig servir la meva ració de mongetes vermelles i posho, una pasta feta amb farina de blat de moro i aigua, el plat contundent que la gran majoria dels ugandesos consumeixen. Només m’he endut un parell de cullerades a la boca, però em sento tan saciada com si m’ho hagués acabat tot. El nus que se m’ha lligat al coll en té la culpa.

-I per què estem menjant nosaltres? -ja se m’ha escapat un to massa indignat quan me n’adono de la seva presència.

-Sou els nostres convidats. És la nostra manera d’agrair la vostra feina. I, de fet, encara que volguéssim, l’escola no té capacitat per poder alimentar a tothom.

-Doncs em sap greu, però jo no puc seguir menjant veient desenes d’alumnes amb la panxa buida. De veritat, si algú vol el  meu plat ja se’l pot quedar, que jo no menjo més.

La professora Baker recolza els braços sobre la taula sense treure’m la seva mirada amable del damunt.

-Si vosaltres no mengeu us debilitareu. Si us debiliteu no treballareu bé, no podreu ajudar aquests nens. Quin sentit tindrà llavors, el vostre viatge? No us podeu permetre no cuidar-vos.

Em costa molt seguir dinant intentant no passar vergonya, intentant no sentir que sóc algú amb una vida agradable que ha viatjat al cor de l’Àfrica per jugar als solidaris que es fan fotos mentre posen una mà sobre l’espatlla dels necessitats i, per art de màgia, oh voilà, totes les seves misèries s’han esvaït o ho faran aviat. Evidentment, una foto així sense la rúbrica de la seva presència a Facebook o Instagram fa que l’encanteri no funcioni. Sí. He de pregonar pel món que sóc solidària mentre els nens de Tabingwa passen gana i jo quasi m’amago per no perdre’m el dinar. Però que això no es vegi a la foto, que llavors, com he dit abans, l’encanteri no funciona.

No crec que hagi viscut una situació tan violenta com aquesta.

D'esquerra a dreta: Mateo Videla, Samuel ... (director de Tabingwa Primary School), i Kiko Germain. (Foto: Mar Ortega).

D’esquerra a dreta: Mateo Videla, Samuel Singe -director de Tabingwa Primary School-, i Kiko Germain, fundador de Petits Detalls. (Foto: Mar Ortega).

No sé si és la gana, que en realitat no se n’ha anat, o la sinceritat del meu sentit comú, però m’ha vingut al cap una anècdota per justificar el comentari de la Baker. Petits Detalls no existiria si en Kiko Germain, amb gairebé 20 anys, no hagués ensopegat amb les despulles d’un orfenat descuidat amb quaranta infants prop de la ciutat de Jinja, allà pel 2014. Però és igualment cert que l’organització hauria estat una simple efervescència i no una entitat estable amb projecció si en Kiko (uncle Francisco pels nens ugandesos) hagués continuat dormint en les mateixes condicions deplorables que els orfes que protegia, fent dejú com ells, descuidant la seva higiene personal com ells, no prenent les medicacions necessàries quan la malària i altres infeccions l’avisaven que estava practicant un altruisme tan suïcida com improductiu; total, amb els diners de les medicines podia pagar una quota escolar als seus nens.

A en Kiko li va caldre trobar-se al llit d’un hospital durant més d’una setmana per comprendre que s’havia d’ajudar a ell mateix primer per poder ajudar als altres després. Es va ajudar a ell mateix i també va deixar que l’ajudessin de prop. El jove Mateo Videla, amic de la infància i l’adolescència d’en Kiko, va deixar els estudis de filosofia  per embarcar-se en la proesa de gestionar i consolidar una ONG des dels fonaments.

En Kiko i en Mateo es complementen de meravella perquè l’un aporta allò que no és tan present en l’altre. En Kiko és voraç com un torrent després d’un xàfec, voluntariós,  pragmàtic, un orador magnífic. En Mateo és càlid com el pessigolleig de la llum de maig a mig matí, calmat, somiador, de silencis encantadors. Ho he anat veient al llarg d’aquestes setmanes. I avui també, al pati de l’escola. En Kiko interactua animadament amb el professorat de Tabingwa; des d’on sóc, asseguda al llindar de la porta d’una classe, no m’arriba la conversa, però imagino que deuen estar fent balanç de com han anat les coses aquests darrers dies. En Mateo, per la seva banda, arrenca somriures a desenes de nens mentre juga amb ells a futbol, com si es tractés del partit més decisiu de la lliga. En Basheen és entre ells.

Els nens de Tabingwa. Les nenes de Tabingwa. Com és possible? Quina força secreta amaguen al seu interior per ser capaços d’irradiar tanta vitalitat quan amb prou feines poden asserenar la fam? Al món occidental, aquestes persones rebrien el nom d’herois. Allà, a indrets com Uganda, se’ls anomena germans, pares, fills, avis, néts,companys de classe, companys de feina, veïns. Sense més. L’invisible gesta de la humiltat extrema.

Adverteixo quatre figures amb carpetes, instruments de mesura i motxilles caminant en direcció al petit hort de l’escola. Són en Marc, la meva parella, en Tarik, en Jonatan i l’Andreu, els quatre enginyers de l’equip. Sé que avui els toca recollir un munt de mostres d’aigua per analitzar-la. No cal conèixer-los gaire per intuir que treballen bé plegats, que s’han pres la seva tasca com si d’ella depengués tot el seu sou. Si fos una criatura, segurament diria que de gran voldria ser com ells.

Quico Germain, fundador de Petits Detalls. Al fons, professors de l'escola Tabingwa i l'equip de docents voluntaris, (Foto: Mar Ortega).

Quico Germain, fundador de Petits Detalls. Al fons, professors de l’escola Tabingwa i l’equip de docents voluntaris, (Foto: Mar Ortega).

I aleshores reacciono. No sé en què dec estar pensant, perquè jo hauria d’aprofitar aquesta estona lliure per intercanviar impressions amb la resta de professors voluntaris, reunits en un cercle més o menys homogeni a escassos metres de mi. Mar, la coordinadora maternal, exigent i tendríssima alhora. La meva estimada amiga Silvi,  el seu esperit sempre a cavall entre la joventut eterna i la maduresa més solemne. El gran Santi, l’alè d’optimisme i disbauxa que reanima el grup sencer quan la moral cau en picat com la calamarsa. El tímid Pedro, tan juvenil que confón el seu talent i potencial amb una simple diversió. La prudent Marina, sempre atenta i calmada, amb un to de vellut per discutir temes de tanta fragilitat com el vidre. El discret Raúl, de poques paraules però d’idees suggerents.

Tanco la meva llibreta, m’aixeco, em trec la pols dels pantalons i camino cap a ells. Les reflexions són beneficioses per la salut de la nostra consciència, però no serveixen de res si no passem a l’acció. No conec cap projecte memorable que s’hagi forjat sense una feina dura dins un taller, despatx, oficina, garatge, jardí. El nostre, de fet, tot just acaba de començar, i el full de ruta ens marca un trajecte molt llarg, amb desnivells importants que haurem d’aprendre a superar. Però, com en Kiko diu sovint: “els petits detalls marquen la diferència. No podem pretendre salvar el món, però sí millorar les vides de moltes persones”. Tan cert. On tot està per fer, on la pobresa és tan sobirana, un avenç diminut és la més bella de les revolucions.

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *