Voleu tancar aquesta pestanya?

Començo aquesta entrada de la mateixa manera amb la que vaig fer front a la meva primera experiència en un blog: música de fons acompanyant-me, un té de coco amb llet i el cursor impacient fent pampallugues sobre l’editor. La diferència és la menuda sensació d’alleujament que em motiva en aquests moments i que, per descomptat, no hi era dos anys enrere: l’alleujament de saber que aquest és el text que marcarà el punt i final a la meva secció de blog.

Sempre he volgut ser honesta amb mi mateixa i amb els altres, així que prendre aquesta decisió pretén ser un exemple més de la conseqüència amb el criteri propi. Aquest format no em prova. Ho he intentat. I reconec que deixo a l’abast de tothom algunes gotes de tinta boniques, sensibles i compromeses. Però necessito que el meu compromís amb les lletres tingui lloc en un context on realment em senti lliure i, sobretot, jo mateixa: el terreny de la novel·la.

El blog corre massa ràpid. Em sap greu dir-ho, però m’exigeix en excés i no disposo de tot el temps del món per atendre’l com es mereix. Combinar la responsabilitat de l’ofici docent amb el conreu d’una literatura responsable i el gaudi de la vida mateixa suposen uns malabars prou sofisticats com per afegir una altra bola a les mans.

Una bola que, insisteixo, no s’acaba d’adaptar a les meves habilitats. Vinga, ensuma tothora, ensuma el teu voltant per caçar idees. La tens? doncs mastega-la i explica-li al món quin sabor té. No, no val a personificar-la en un personatge de la novel·la nova que estàs planejant, ni en una idea per l’argument. No. L’has de dilatar prou -sense que s’esquinci- com per a que els lectors comprenguin la rellevància que tu l’hi has trobat, encara que en aquell instant no siguis capaç de fer més enllà de tres línies. Doncs no. Ho ho he provat. I no m’ha agradat. Ho sento.

Evidentment que gaudeixo compartint els meus pensaments, ja siguin sobre petites realitats o reflexions modestes sobre temes delicats i inabastables. Però quants escriptors hi ha arreu del món fent el mateix? De ben segur, molts que amb una agilitat envejable ja posen una veu sòlida i convincent a temes que graviten en el meu interior. No sóc imprescindible. En absolut.

A mi el que m’agrada és anar coent a foc lent. Un sentiment d’aquí, una mirada d’allà, una decepció o un polsim de màgia trobats per sorpresa. Ja sortiran, ja. Quan? Quan calgui. Quan sigui oportú. I en una quantitat tan gran que ningú no em trobarà faltar -si és que algú enyora les meves paraules- mentre desapareixo una vegada més per construir una altra història amb tota la consciència possible.

Guardar. Publicar. Voleu tancar aquesta pestanya?

Acceptar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *