Words from Uganda – Part 3: “Matatu”

Vam fer moltes fotografies al llarg del viatge. Algunes d’elles, especialment impactants. La que hi ha en aquesta entrada no és la millor. De fet, la seva qualitat és terrible. La imatge es projecta fosca i borrosa. El millor de l’escena és precisament allò que no es pot veure: la història darrere d’aquesta mena de diversió espontània. I és així perquè la fotografia resumeix a la perfecció com un grup de persones va aconseguir no perdre el seny en un dia en el que, de sobte, tot va començar a anar malament.

El nostre pobre matatu. Dues setmanes portant-nos amunt i avall des que vam trepitjar territori ugandès per primera vegada. D’alguna manera, el vehicle es va convertir en un testimoni fidel del nostre treball de voluntariat amb l’ ONG Petits Detalls a l’escola de primària Tabingwa, situada al sud-est del país. Els matatu són furgonetes velles provinents del Japó que s’envien a la Perla de l’Àfrica per acabar els seus dies com a transport públic. El final de la vida del nostre matatu semblava força proper, a jutjar pel so aspre del motor, les finestres tremoloses i la incomoditat dels seients. En Santi, un dels nostres amics, solia anomenar “el seient del simulador de vol” a un d’ells degut als abruptes moviments que feia endavant i enrere. Malgrat tot, la furgoneta resistia amb certa dignitat. Fins que va arribar la seva hora.

El nostresentit de l'humor és una de les millors eines que tot ésser humà ha de saber aprofitar. (Foto: Santiago López)

El sentit de l’humor és, probablement, una de les millors eines que tenim. (Foto: Santiago López).

Diumenge per la tarda. Tornàvem de la nostra excursió a les catarates de Sipi després de la primera setmana de feina. Un cap de setmana fantàstic perduts enmig de la natura, un temps ideal per forjar les amistats que s’estaven creant. El  nostre estimat col·lega Derick, el jove director de l’hotel a Iganga on ens allotjàvem, havia trucat al cuiner per demanar-li que fes telàpia per sopar. Sí. Ens havíem enamorat d’aquell peix, que era tan lleig com un pecat però alhora tan deliciós com un glop d’ambrosia. Sí. Ens moríem de ganes de tornar a Iganga. Tan sols ens quedaven cinc hores de recorregut.

Llavors aquella fortor desagradable va esmunyir-se dins la furgoneta. De cap de les maneres: hi havia molts altres cotxes a la carretera. Però era el nostre. Una veu cridant que sortia fum de la roda del davant ho va confirmar. Vam parar i vam baixar del vehicle. I ho vam veure: els frens estaven roent, tot i que no enteníem per què. La gent de les cabanes i les cases del voltant es van acostar atretes per la curiositat. Alguns d’ells fins i tot ens van intentar ajudar. Aparentment, el problema es reduïa al fet que una peça de plàstic s’havia quedat atascada en una roda. Fi de la història.

Una falsa alarma? No. Més aviat es tractava d’una advertència.

Minuts més tard, el matatu es va col·lapsar. Per sorpresa nostra, el dipòsit de l’aigua era ben buit, així que vam haver de reomplir-lo amb les nostres ampolles d’aigua potable. En Derick va engegar el vehicle una altra vegada. I es va tornar a avariar un cop més al cap d’uns quants quilòmetres. Va ser llavors quan el nostre amic Jonatan va descobrir que hi havia una fuita. No molt gran, però era evident que l’aigua s’aniria escapant per moltes vegades que omplíssim el dipòsit. Increïble. Un total de quatre hores per davant. I acabarien sent moltes més per la lenta marxa que estàvem obligats a portar.

Vam trucar el propietari del matatu. L’única solució que va saber oferir-nos va ser que intentéssim avançar el màxim possible. Mentrestant, ell agafaria una altra furgoneta cap a la nostra direcció per tal d’escurçar la llarga distància entre ell i nosaltres, ja que ell venia de Jinja. 80 quilòmetres més per retallar. Seguíem movent-nos molt lentament, parant de tant en tant, cada cop que ens quedàvem sense aigua. Sabíem que la nit ens anava a atrapar abans d’arribar a la nostra destinació i  no ens agradava la idea en absolut.

Quietud total a l’interior del matatu agonitzant. Una mena de silenci que no era cap altra cosa que les nostres veus parlant-nos a nosaltres mateixos: intentàvem organitzar els nostres pensaments i sentiments; ens preguntàvem, enmig d’una divagació caòtica i indefinida, què seria el següent que ens podria passar.

Finalment, la lluna es va aixecar amb el seu encisador exèrcit d’estrelles. Una lluentor cristal·lina que desafiava la foscor. Ens trobàvem al mig del no res. Amb prou feines podíem veure’ns les cares. Ja era l’hora de la telàpia, però la taula era a 60 quilòmetres. Tan cansats. Tant afamats. Tan bruts. Les nostres cames estaven tan encarcarades. Fins i tot un dels nostres va començar a queixar-se per mal de panxa…

Sí. Tot era a punt per una autèntica manifestació de caos i de bogeria.

Imagino que vam decidir baixar del vehicle per agafar una mica d’aire fresc. La nostra mala sort estava diluint els bons records del cap de setmana a les cataractes de Sipi, així que, probablement sense pretendre-ho voluntàriament, vam començar a actuar d’una manera que pogués girar el marcador. Instint de supervivència, l’acostumen a anomenar.

La meva parella, en Marc, havia comprat un petit timbal al poble de Sipi. Va agafar-lo i va improvisar alguns ritmes. Unes picades de mans per aquí. Unes cançonetes i uns saltirons per allà. I al final ens vam trobar creant un cercle i fent torns per crear una petita dansa infantil al bell mig. Fou just en aquell instant quan es va fer la foto, si la memòria no em falla.

Al nostre voltant, camps de conreu infinits i algunes famílies locals de les tres o quatre cases veïnes que no es volien perdre aquell espectacle estrambòtic prop de les seves llars. Unes tretze criatures de totes les edats reien a més no poder: era bonic que volguessin unir-se a la nostra petita festa insolent. Simplement fantàstic.

Els seus somriures eren tan innocents i encantadors malgrat les adversitats que semblaven estar travessant amb els seus éssers estimats. Sí. Crec que va ser aleshores, un cop el matatu va funcionar de nou i vam pujar-hi tot dient adéu, que una ombra fugissera va cobrir la nostra felicitat. Marxàvem. No els anàvem a ajudar perquè no teníem res més que una síndria. Els infants estaven tan contents mentre s’embrutaven amb el suc de la fruita, però no n’hi havia prou amb allò. De fet, ens sentíem encara pitjor. Tot i que l’acte en si era de pura solidaritat, ens semblava tan inútil, tan condescendent. Aquella canalla tornaria a tenir gana en unes hores. I nosaltres no hi seríem per solucionar el problema.

Tanmateix, havíem de fer l’esforç de comprendre que no podíem fer res més i acceptar-ho, per molt culpables que ens sentíssim. Érem a Uganda per ajudar els nens i professors de l’escola de Tabingwa. Els nostres esforços no podien arribar més lluny d’aquí. Creure que ens havíem de fer responsables de tots els problemes que ens trobaríem al llarg del nostre viatge de voluntariat era simplement una bogeria improductiva. Trist, però cert.

Vaig obrir la finestra per poder treure el cap. La furgoneta es movia ben a poc a poc i es pararia una vegada més tard o d’hora. Amb tot, vaig decidir aprofitar la vista que els meus ulls podien contemplar. Cuques de llum entre les herbes. Unes criatures fascinants, lluents sospirs de llum que somreien a plena nit. Tan boniques. Veus i riallades es propagaven per l’interior del matatu, però jo no hi parava atenció tot i agrair l’embolcall càlid d’un ambient tan alegre. Les cuques de llum són cares de veure al nostre país, així que volia gaudir de la seva presència ara que tenia l’oportunitat. Volia apreciar la seva dansa juganera de fet i amagar. És tot un privilegi assistir a un espectacle de màgia on no calen els trucs per despertar la fascinació en el teu interior.

Fet i fet, i per molt increïble que això pugui sonar, tampoc va ser tan dolent que el matatu s’avariés. L’atzar ens havia preparat una prova i crec que el vam aprovar amb una nota força bona. Vam ser capaços de mantenir la calma al llarg de tot el tràngol, certament, però aquest no va ser el triomf més important. Per damunt de tot, no vam permetre que la boira de l’enuig i la impaciència projectéssim la seva ombra sobre els tresors tímids que hi ha tan fora com dins de nosaltres.

 

3 thoughts on “Words from Uganda – Part 3: “Matatu”

  1. Derique

    wooooooow. i really do remember everything that happened on that day. thou everything seemed to turn out sad but happiness was on our side. this is the moment that captured our mind.which shows , no matter how life can turn to hard always keep calm. calm was the way to go in a such moment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *