“Xera i Sutge”: les veus febles de les mines i el tèxtil de Cercs, a cel obert.

Mentre escrivia La Veu del Pedrenyal, la meva primera novel·la, m’incomodava de tant en tant la sensació d’estar oblidant la meva terra, la comarca del Berguedà. Duia molt de temps centrant els meus esforços a parlar de les màfies bandoleres que van corrompre i fer patir Catalunya sencera entre el 1580 i el 1640. Una novel·la crua, aspra, insolent, còmica i emotiva alhora. Més de deu anys sent la mare dels bandolers, però deixant òrfena la meva pròpia casa, com si no fos capaç de trobar un tema que em captivés, una veu feble mig enterrada entre aquelles muntanyes feréstegues del Pre-Pirineu i l’embassament de La Baells.

Coberta de “Xera i Sutge”. Voliana Edicions.

Però sí, finalment vaig trobar la veu que  buscava al Sant Corneli de Cercs del 1932. Aquella època era molt convulsa, incerta, a cavall entre la il·lusió i les primeres decepcions de la Segona República, que volia solucionar els incomptables problemes que el país duia arrossegant durant segles però que, d’altra banda, no semblava abastar. Al municipi miner de Cercs, on vaig néixer, no hi havia marge per a la paciència: fred impossible a l’hivern, mines amb galeries a quaranta graus, joves de pell d’un blanc malaltís que no arribaven a la vellesa sempre amenaçats pels esfondraments i les explosions de grisú. Fora de la mina, al seu torn, dones i nenes ensordien amb els telers i s’ofegaven amb volves de cotó a la fàbrica de filats al fons de la vall.

Mentrestant, unes idees agosarades de llibertat i canvi radical alimentaven la ràbia i el ressentiment d’una esperança que no podia calmar la seva set i que va rebentar el gener de 1932.  Esclatà amb una vaga que va desbordar-se i que acabà proclamant un breu Comunisme Llibertari al municipi de Cercs: un règim anarquista de cinc dies.

Sobre aquest escenari, els nens i els joves de la colònia minera intenten encaixar. L’educació republicana, tota una revolta en si mateixa, omple els caps dels infants amb idees innovadores, valentes… I aquestes queden silenciades pel context on la canalla es veu obligada a sobreviure. Aquesta dualitat apareix encarnada en la figura de l’Eva, la nena de caràcter hostil, com el seu entorn, però amb una sensibilitat que la col·loca fora del seu món a través de l’amor als llibres i que, per dir-ho d’alguna manera, la fa molt vulnerable, tal com creuen els seus pares, Vicenç i Margarida, i la seva àvia, Martina, l’anciana resignada que li adverteix sobre els “ocells del cap que tenen els joves, que marxaran així que hagin rebut un parell de clatellots de l’experiència”.

Però l’Eva no està sola. L’andalús Andrés Reinos, el personatge que representa la població migrant tan característica del Berguedà miner i fabril, i de la qual jo mateixa en sóc una conseqüència -sóc filla de pares andalusos-, també es mou entre la força i la resistència del supervivent més primitiu i la fragilitat d’aquelles persones que s’atreveixen a conrear expectatives massa optimistes per ser reals .

Xera i Sutge -així he volgut titular el meu homenatge a la meva terra- és un relat versemblant dibuixat en un episodi de la nostra història que ha caminat molt desapercebut al llarg de vuit dècades i del qual hi ha pocs llibres i testimonis. És un fil de veu que representa la quotidianitat de moltes vides tant d’ahir com d’avui. Famílies sense recursos, infants que només poden menjar un àpat al dia, joves que han de deixar els estudis perquè han de treballar per tal que l’economia de les seves famílies no s’enfonsi. No cal anar a països remots per trobar-ne exemples. Segur que tots tenim algun amic, algun familiar, o potser nosaltres mateixos hem passat o estem passant per aquí.

Així que Xera i Sutge no és una novel·la per evadir-se de la realitat, sinó per ser conscient de que certs problemes hi eren, hi són, i si no actuem, s’hi quedaran. Xera i Sutge, en fi, és un reflex de derrotes i fites aconseguides, com qualsevol de les nostres vides. És una oportunitat per comparar el passat de la meva comarca amb el nostre dia a dia d’avui, així com amb el dels veïns de curta i llarga distància, per pensar un cop tancat el llibre: “la passivitat ens fa febles. Ens roba tota la força que tenim. Hem de seguir treballant i millorant tot i que els missatges que ens puguin arribar de certes boques o pàgines ens empenyin a fer just el contrari”. Salvarem el món quan comencem a salvar-nos nosaltres mateixos amb dignitat, cadascú amb les seves possibilitats. Pot sonar pamfletari, però la veritat és que no sé trobar una manera d’expressar millor que tot comença a canviar quan canviem en el nostre interior.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *